Fa 30 anys, el 1996, vaig escriure aquest article per a El Mirall Unidireccional, la revista que editàvem els estudiants de Psicologia de la Universitat de Girona. En aquell moment, la intel·ligència artificial començava a guanyar visibilitat pública, i casos com Deep Blue alimentaven debats que combinaven tecnologia, filosofia i imaginari col·lectiu.
Aquest text neix d’aquell context: més especulatiu que tècnic, més preocupat per les implicacions conceptuals que no pas pels desenvolupaments concrets. Llegit avui, manté l’interès no tant per les respostes que planteja, sinó per les preguntes que formula —moltes de les quals continuen obertes.
DIÀLEG SOBRE LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL
Martí Terés i Bonet
Irene – Torna’m a explicar allò que em contaves sobre el pensament. Realment estàs convençut que Deep Blue ens podrà governar algun dia?
Isaac – Deep Blue va perdre una vegada als escacs contra Kasparov, però no ho hauria fet contra cap de nosaltres. Els algoritmes, la manera de processar la informació que utilitza, son infinitament superiors a les nostres capacitats. Però en el fons «ell» només sap jugar a escacs. L’únic que cal és comprendre com els humans ens comportem davant altres situacions més complexes i traslladar-ho sobre un suport físic diferent al nostre cervell —un ordinador, és clar!—.
Irene – M’estàs dient que ets un dualista vulgar i corrent? Resulta que ets capaç d’admetre que el pensament es pot traslladar del nostre cervell a un ordinador. Escolta’m bé: el nostre pensament és, i només és, fruit de les nostres neurones, del nostre cervell que ha evolucionat gràcies a la selecció natural. No hi ha res més. Si no, digues-me aquesta altra cosa que no són neurones: on es troba? Potser és com un déu metafísic en el qual hem de tenir fe? Ara sí que l’has dita bona, Isaac. Tu, convertit en un dualista que té fe en l’ànima.
Isaac – Espera, no corris tant. És clar que no hi ha res més dins el nostre crani que allò que hi podem veure. Però això no implica que l’estructura en què estan disposats tots aquests elements biològics sigui trivial. Al contrari, és en l’estructura on rau el pensament. L’organització de les neurones, de les vies nervioses, dels lòbuls, etc. I aquesta estructura es pot simular. Es poden reproduir xarxes neuronals, però no físicament, sinó estructuralment. Simular el comportament del nostre processament de la informació encara que sigui a través d’un algoritme matemàtic.
Irene – Però tu saps perfectament que el nostre processament de la informació no segueix una estructura lògica com un ordinador. No tenim els sil·logismes incorporats a la nostra ment, tal com creia Aristòtil. I, per tant, per més que ens hi fixem no els podem reproduir. No són estables. Sovint, davant el mateix esdeveniment ens comportem diferentment.
Isaac – Tens bona intuïció. Això que em comentes és el que els investigadors que treballen en el camp de la lògica han anomenat lògica fuzzy, o borrosa, o difusa, o com li vulguis dir. Intenten reproduir amb premisses de la lògica el funcionament imprecís que nosaltres adoptem davant certes situacions.
Irene – Si la lògica no és precisa i exacta, ja no és lògica, és probabilitat. Mai es podrà reproduir amb proposicions el que fa el nostre cervell. El funcionament de la matèria grisa està basat en un sistema multifactorial: hi ha diferents entrades d’informació, diferents processaments i diferents sortides simultànies, i entre elles són interdependents, creant així un sistema no lineal, pràcticament impossible de desxifrar. La majoria de sistemes que ens envolten, ja siguin físics o biològics, són d’aquest tipus, i difícilment els podrem conèixer fins que no desenvolupem millors sistemes d’anàlisi multimodal.
Isaac – Això és el que han intentat reproduir els sistemes experts i les xarxes neuronals de manera poc fidel. (…). Però deixa’m que et pregunti una cosa: quan penses en la intel·ligència artificial, en què penses?
Irene – A què et refereixes, al concepte que tinc d’intel·ligència artificial o al que aquest em suggereix?
Isaac – A les dues coses!
Irene – Bé, començaré per la segona. La intel·ligència artificial m’evoca una idea de ciència-ficció summament allunyada de la realitat i del nostre present. Em recorda els llibres d’Asimov, els robots i 2001: una odissea de l’espai de Kubrick. Pel que fa a la noció que jo tinc d’intel·ligència artificial, suposo que fa referència a uns sistemes artificials que permetin a un ordinador, o robot, comportar-se igual que una persona humana.
Isaac – D’acord, fixa’t en el que acabes de dir. No pots pretendre que algú construeixi un sistema que emuli un humà perfecte, sense errors. Malauradament, en el que s’està treballant no és a reproduir intel·ligència humana artificial, sinó senzillament intel·ligència artificial. Fet que situa la nostra discussió en un altre nivell. De fet, la part més tècnica de la intel·ligència artificial ha deixat de fixar-se en l’home com a model i segueix un altre camí. És a dir, el que algunes persones tenen, la intel·ligència humana, no és l’única forma d’intel·ligència.
Irene – La intel·ligència només té una forma de mostrar-se, i aquesta és en la conducta humana. La prova està en el fet que no existeix res més que se’ns assembli.
Isaac – Aquí t’has passat d’antropocèntrica! Si tu mai ets capaç de desvetllar si un ordinador comprèn allò que t’està dient, o més encara, si sent allò que et diu que sent, i a més es comporta com si ho comprengués i ho sentís, no podràs demostrar mai que no sigui intel·ligent. De fet, tampoc ets capaç de demostrar que tu comprenguis allò que dius que comprens o que sentis allò que dius que sents.
Irene – No ho puc demostrar, però jo tinc un avantatge: tinc consciència. Això és el que de veritat em diferencia dels animals i dels simples ordinadors.
Isaac – La consciència no és més que un panell de control on visualitzem el nostre estat de funcionament. I això també es pot simular en un ordinador. Tot és qüestió de temps i que interessi. De moment, el que s’intenta és que la intel·ligència artificial evolucioni de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres: per selecció natural. S’anomenen algoritmes genètics. Fins ara es deia a l’ordinador: si passa un succés A, llavors fes B. Ara es creen un conjunt de solucions parcials de les quals només perduraran en el conjunt d’instruccions aquelles que serveixin per sobreviure; les que no siguin útils es perden i no es transmeten. Potser per aquest procediment algun dia les màquines aconseguiran propietats que nosaltres mai seríem capaços de transmetre’ls-hi.
Irene – Ja ho deia jo, que mires massa la tele.
Terés i Bonet, M. (1996). Diàleg sobre la intel·ligència artificial. El Mirall Unidireccional: revista dels estudiants de psicologia de la UdG, (3). Universitat de Girona, Facultat de Ciències de l’Educació.